El Regiment de la Generalitat (o de la Diputació del General) fou aixecat el desembre del 1705. En foren coronels Miquel de Pinós i de Rocabertí (fins al 1707), Climent de Solanell (1707-1710), Pere Muntaner i Ramon (1710-1711) i Francesc Sans Miquel i de Monrodon (del 1711 al 1714). El 1706 fou destinat a Girona per protegir la ciutat dels francesos. Posteriorment, destacà de forma permanent quatre companyies a la fortalesa de Castellciutat (La Seu d’Urgell), una companyia a la fortalesa de Cardona i tres companyies a la ciutat de Barcelona.

La tardor del 1711 els efectius del regiment; de guarnició a Cardona, van col·laborar a rebutjar l’assalt de les forces borbòniques. En aquesta acció resultà greument ferit el coronel del regiment, Pere Muntaner i Ramon, que de fet va morir al cap de pocs dies a causa de les ferides rebudes.

El juliol del 1713, després de l'evacuació de l’Exèrcit Imperial, fou (juntament amb les restes del regiment de la Ciutat de Barcelona) el nucli inicial del nou Exèrcit de Catalunya. Almenys una companyia fou enviada per intentar socórrer la guarnició del castell de Sant Ferran de Berga, però els botiflers ho impediren i el castell caigué en mans borbòniques. La resta d’efectius continuaren a Castellciutat, Cardona i Barcelona, les tres úniques places fortes que restaren sota control de les tropes catalanes.

El 28 de setembre de 1713 el general Josep Moragues, davant la impossibilitat de rebre ajut exterior i aguantar un setge perllongat, va signar capitulacions i va lliurar Castellciutat als borbònics. Les quatre companyies del regiment que allí eren, comandades pel Sergent Major Joan Sansà, feren cap a Barcelona, on arribaren desarmades i delmades per causa de l’incompliment de les capitulacions per part dels militars de les Dues Corones.

Les companyies que van quedar-se a Barcelona, com la resta de forces regulars, foren pràcticament anihilades com a força de combat en el decurs del setge, principalment durant l’atac a la primera paral·lela (13 de juliol del 1714) i en la defensa del baluard de Santa Clara (la nit del 13 al 14 d’agost de 1714). Durant l’assalt final (11 de setembre de 1714), els escassos supervivents del regiment ajudaren a mantenir l’ordre entre els milicians de la Coronela.

Amb la caiguda de Barcelona restaren encara les companyies destacades a Cardona, que hagué de capitular el 18 de setembre de 1714. Les banderes capturades a Barcelona i Cardona foren enviades a Madrid com a trofeus, però Felip V les rebutjà i les feu retornar a Barcelona per a què fossin cremades en públic com a escarni. Fou l’últim acte, després el regiment desaparegué ... fins avui!

Els uniformes, l’equipament i organització dels soldats catalans de la Guerra per la Successió eren com els de qualsevol altre exèrcit europeu de l’època, molt lluny de la visió folklòrica del sometent català amb espardenyes, faixa, barretina i trabuc.

Malauradament no ha sobreviscut directament cap uniforme de l’època que puguem fer servir de mostra. Però sí que ens han arribat les ordres de compra dels diferents elements que el componien. D’aquesta manera podem saber el tipus de teixit, el nombre de botons, el vol dels punys o el color i la qualitat del cuir que s’utilitzaren per fer els uniformes. Combinant aquestes dades amb altres informacions de l’època (gravats, pintures, patrons, peces de museu, etc.), ens ha estat possible reconstruir-los amb força fidelitat.

Als regiments d’infanteria de principis del segle XVIII hi havia diferents tipus de soldats cada un amb la seva tasca específica, distingibles pels seus uniformes i equipaments: fusellers, magraners, sergents, tabalers, abanderats i oficials.

Cal destacar que els colors de l'uniforme i la divisa anaren evolucionant al llarg de la Guerra en algunes unitats, motiu a tenir molt en compte segons l'any. En el cas del Regiment de la Diputació, el 1705 l'uniforme era de color o fons Blanc i amb la divisa ( color de punys i gires ) de color Vermell. L'any següent 1706 i fins al final de la guerra, es canvià a fons Blau mantenint la divisa Vermella.

Fusellers i caps d'esquadra

Els fusellers eren la columna vertebral de les unitats d’infanteria del segle XVIII. Armats amb un fusell d’uns 18 mm de calibre, una baioneta i una espasa, eren capaços de disparar uns tres trets cada dos minuts. Els fusellers del regiment de la Generalitat duien la munició en una cartutxera ventral amb capacitat per a onze trets. Sovint, els soldats duien també una motxilla o una bossa amb objectes personals, un corn o polvorí amb la reserva de pólvora, un flascó petit amb la pólvora d’encebar el pany del fusell, una petita bossa amb bales i pedres fogueres i una cantimplora, normalment feta amb una carbassa assecada i buidada.

Vestien una casaca de pany llarga fins a sobre el genoll, amb grans punys i butxaques, armilla de màniga llarga, camisa de lli, mocador de coll també de lli, barret de feltre de tres pics, pantaló de pany fins a sota el genoll, mitges llargues i sabates de pell de punta plana amb un taló força alt.

Els colors de la casaca dels soldats del Regiment de la Diputació eren blau amb punys i folre vermells. D’aquest darrer color eren també els pantalons i les mitges.

Els caps d'esquadra eren soldats encarregats de despertar la resta d’homes al matí i assegurar-se que estiguessin ben vestits i equipats per a la revista. La seva vestimenta no es distingia en res de la resta de soldats. Més avançat el segle se’ls permeté dur un nus sobre l’espatlla.

Magraners

Els magraners (altrament dits Granaders) eren l’elit de la infanteria. Eren triats entre els soldats més ben plantats, experimentats i valents per a ser utilitzats com a força de xoc, per assaltar trinxeres o fortificacions. Com a curiositat, els magraners eren els únics soldats autoritzats a lluir bigoti. Normalment, cada Regiment d'Infanteria tenia una companyia de magraners. Durant el segle XVIII els comandaments militars van optar per reunir diverses companyies de magraners per formar Regiments sencers de magraners.

El vestit era bàsicament el mateix dels fusellers, però en lloc del tricorni duien una mitra o gorra magranera, que els feia encara més alts i ben plantats. En el cas del regiment de la Diputació, els punys de la casaca tenien sis botons en lloc dels dos dels fusellers.

Pel que fa a l’equipament, duien un fusell amb corretja per penjar-lo a l’esquena, una baioneta, un sabre, un sarró amb magranes (o granades) de metxa i moltes vegades una petita destral. En un contenidor o "canonet" de llautó duien la metxa per encendre el fus de les magranes, mot que feien servir els soldats catalans.

Sergents

Eren els responsables d’ensinistrar la tropa, mantenir la disciplina, distribuir les racions i inspeccionar els allotjaments dels soldats. Al camp de batalla transmetien les ordres de l’oficialitat als rengles d’infanteria.

Duien una alabarda o partisana com a símbol del seu grau, tot i que també es podia utilitzar per alinear els fusells, marcar la distància entre rengles o com a arma defensiva.

El seu vestit, tot i seguir les línies bàsiques dels de la tropa, era fet amb materials de millor qualitat.

Tabalers

Els tabalers eren els responsables de transmetre les ordres dels oficials als soldats, marcant el ritme per a què les maniobres i canvis de formació sobre el camp de batalla es fessin de forma coordinada.

Al campament eren els encarregats d’anunciar l’inici i el final de la jornada, acompanyar amb el seu so els càstigs als soldats indisciplinats i, sovint, se’ls enviava al camp enemic com a missatgers o negociadors. Se’ls considerava no combatents i estava molt mal vist disparar-los o atacar-los.

Per distingir-los clarament de la resta de soldats, els tabalers duien casaques guarnides amb vistosos galons. El tabal o “caixa de guerra” anava penjada del costat mitjançant una corretja de cuir. Com a únic armament duien una espasa per a defensa personal.

Abanderats (alferes)

Els oficials més joves eren els responsables de dur la bandera del Regiment (Bandera coronela) o de la Companyia. La bandera, a més de servir de punt de reunió, tenia una gran càrrega simbòlica i era un gran deshonor perdre-la en combat. Moltes banderes capturades l’onze de setembre pels exèrcits borbònics van ser exhibides a Santa Maria d’Atotxa, a Madrid. Segons un noticiari alemany de l’època, les banderes van ser retornades a Barcelona i cremades en públic com a escarni.

Les banderes del Regiment de la Generalitat lluïen la Creu de Sant Jordi, patró de Catalunya, com es pot deduir de les comandes de tafetà blanc i carmesí per a fer-les. No sabem si sobre la creu van arribar a pintar motius religiosos o les armes del coronel de torn.

Les banderes de l’època eren quadrades, d’uns dos metres de costat. El pal era curt i no recolzava mai a terra.

Oficials (coronel, tinent coronel, sergent major, capità, tinent)

Amb independència del seu grau, els oficials es caracteritzaven per la millor qualitat de la seva roba, decorada amb galó daurat o platejat. Duien guants, faixa, bridacú folrat de teixits nobles, una gola (que només lluïen quan estaven de servei), plomes al barret, espasa amb el puny decorat... Els oficials superiors solien anar a cavall, pel que calçaven botes altes. Com a símbol de la seva autoritat els tinents i capitans duien un espontó –més o menys decorat segons el grau- i els coronels un bastó de canya amb pom daurat.

Una altra característica era que la majoria procedien de la noblesa. Sovint compraven el càrrec.

Selecció de llibres sobre equipament, uniformes i organització de les unitats militars de principis del segle XVIII

· Cataluña armería de los borbones
Ricard Martí
Editorial Salvatella – 2006

· Reales Ordenanzas de Carlos III - 1706
Arxiduc Carles d’Àustria
Document en format pdf, es pot descarregar de la pàgina web polemos

· Memoires d’Artillerie - 1694
Surirey de Saint Rémy

· Armement et équipement de l’infanterie française
J. Marguerand
Les éditions militaires illustrées

· Historia de la infantería española – Entre la ilustración y el romanticismo
Varis autors
Ministerio de Defensa – 1994

· Els exèrcits de Catalunya 1713-14: Uniformes, equipaments i organització
Francesc Xavier Hernández, Francesc Riart (il·lustracions)
Francesc Dalmau, Editor – 2007

· Les equipements militaires 1640-1800
Michel Pétard