Personatges Singulars
Primer de tot cal valorar que al llarg
dels darrers segles, la Història de Catalunya ha sigut la d'una
nació sens Història pròpia; una nació vençuda i esquarterada, que
entrega la llegenda i les gestes dels seus Herois a l'arbitri del
vencedor, que l'ha reescrita a parer i conveniència seva.
Es per això que darrere de l'Exèrcit Català; com a qualsevol altre exèrcit, trobem els Generals que planificaren les batalles i els Oficials que directament comandaren les tropes; compostes de persones anònimes, a la victòria o la derrota.
Alguns d'aquest Herois són recreats per la nostra Associació per a revifar la seva flama i memòria ...
Es per això que darrere de l'Exèrcit Català; com a qualsevol altre exèrcit, trobem els Generals que planificaren les batalles i els Oficials que directament comandaren les tropes; compostes de persones anònimes, a la victòria o la derrota.
Alguns d'aquest Herois són recreats per la nostra Associació per a revifar la seva flama i memòria ...
Marquès del Poal
 |
Antoni Desvalls i de Vergós va néixer al Castell del Poal (Pla d’Urgell) el 21 de febrer de 1666. De molt jove s'inicià a la vida militar, primer com a patge del privat de Joan Josep d'Àustria fins a l’any 1685, amb dinou anys, que ja era capità de l’exèrcit de Carles II. En esclatar la Guerra de Successió el 1705, es posà al servei de l’Arxiduc Carles i aconseguí posar l’Urgell, la Segarra, el Segrià, la Ribagorça i la vall de Benasc sota obediència austriacista. Va ser nomenat coronel d’infanteria el 1705. Durant les Corts celebrades el 1706 obtingué el títol de Vescomte del Poal i posteriorment el de Marquès del Poal. El 16 de febrer de 1706 fou nomenat superintendent general de la frontera amb l'Aragó. Posteriorment, contribuí a la derrota dels exèrcits borbònics que assetjaven Barcelona el maig de 1706, tallant les comunicacions dels filipistes amb l’Aragó i col·laborant en l’atac contra les posicions borbòniques al voltant de Barcelona. El 23 de juny del 1706 obtingué el títol de “Gran d'Espanya”. Durant els anys 1707 i 1710 acompanyà l'Arxiduc Carles III en les seves campanyes militars per Catalunya i per Castella. L’any 1710 esdevingué membre del Reial Senat. En iniciar-se la Guerra a Ultrança de 1713-1714 fou nomenat president de la Junta de Guerra i dugué a terme campanyes a l’interior de Catalunya, com a coronel de cavalleria del regiment de Sant Jaume, creat per ell mateix l’agost del 1713. Poc després, el tinent mariscal Antoni de Villarroel, cap superior de l’exèrcit de Catalunya, el nomenà comandant en cap de l’Exèrcit de l’Exterior, és a dir, de totes les tropes de fora de Barcelona, esdevenint el principal organitzador de l’exèrcit i de les campanyes militars a l’interior del Principat. La seva principal missió fou reunir un gran exèrcit i organitzar un aixecament a l'interior del país per hostilitzar i desgastar les línies d'aprovisionament i desviar efectius borbònics, a més d'atacar els assetjants i trencar el setge de Barcelona, tot esperant l'ajut exterior que la conjuntura política d'Europa permetia preveure. Des de l'inici de 1714, al capdavant d’una important força amb regiments de fusellers de muntanya, infanteria de línia i cavalleria reglada, participà en diferents accions militars i moviments estratègics per l'Anoia, Montserratí, Bages, Moianès, Vallès Occidental ... Després de la capitulació del castell de Cardona, el marquès del Poal i el seu germà Manuel Desvall (Governador de la fortalesa de Cardona) s’embarcaren en Arenys de Mar cap a Gènova primer i traslladant-se després cap a Mallorca, on el marquès de Rubí; que encara mantenia l'obediència austriacista, el nomenà governador d'Eivissa, càrrec que exercí fins a la capitulació de l’illa, el dia 9 de juliol del 1715. Posteriorment a la Capitulació d'Eivissa, es dirigí a Viena on fou rebut amb tots els honors per l’emperador Carles VI, que li donà entrada a la cort imperial. Durant la Tercera Guerra Turca (1716-1718) va dirigir una divisió de l’exèrcit austríac a Hongria. Per la seva destacada actuació fou distingit per l’emperador amb el títol de Mariscal de Camp. Morí a Viena el 7 de juliol del 1724. |
Coronel Ermengol Amill
 |
Ermengol Amill i Moliner va néixer a Bonestarre (Pallars Sobirà) el 1665. Va estudiar a Tarragona. Com a conseqüència d'un matrimoni pactat per les famílies, la seva muller se suïcidà poc després del casament. Marxà del Pallars i va exercir com a traginer i mestre d'escola a la vila empordanesa d'Agullana, on es casà altre cop. Austriacista des del primer moment, ja el 1705 es va unir a la revolta dels vigatans i participà en l'atac a Barcelona. Un cop alliberada la ciutat, obtingué el grau de tinent coronel i acompanyà el general Moragues a aturar la invasió de l'exèrcit francès del Duc de Noailles, a qui van combatre a l'Empordà. Home dotat d'una gran capacitat d'organització i lideratge, independent i aventurer, es caracteritzà per la seva ferotgia en el combat, destacant en la guerra irregular i les tasques d'espionatge i contraespionatge. Va participar en les campanyes valencianes al costat del general Nebot fins després de la desfeta d'Almansa. El 1710 va ser promogut a coronel de fusellers, i es va fer càrrec de l'Esquadra Nova de Vic, hereva dels revoltats el 1705. El juliol del 1713 era a Hostalric on s'assabentà que la Junta de Braços havia optat per la Guerra a Ultrança en defensa de Catalunya, a la qual s'hi afegí, rebutjant una proposta de rendició procedent dels borbònics. L’agost del 1713 s'uní a l'expedició del diputat militar, facilitant el cap de pont per on desembarcà l'expedició, entre Arenys de Mar i Sant Pol. Participà en diversos combats a Vilassar, Teià, Coll, Cardús, etc. i va romandre amb el seu regiment al costat de l’expedició. Quan el diputat militar Antoni de Berenguer decidí abandonar les tropes a Alella, el coronel Amill va romandre amb les seves forces i amb un contingent rellevant va aconseguir entrar a Barcelona travessant el cordó de setge. S'incorporà a la defensa de Barcelona i les seves forces supervivents constituïren el regiment de fusellers de muntanya Sant Raimon de Penyafort. En el consell de guerra contra el general Nebot, a causa de la traïció d’Alella, sembla que Amill defensà el general, amb qui l'unia una amistat contreta en els combats de València d'anys enrere. La sentència fou de desterrament a Gènova, i Ermengol Amill fou l'encarregat de dur-lo fins a Mallorca, des d'on el general s'havia d'embarcar cap a la ciutat italiana. Amill va lluitar a Barcelona fins a finals de gener de 1714, participant en diversos fets assenyalats, com els atacs al convent de Caputxins, al Mas Guinardó i als magatzems borbònics de Salou, entre altres accions. El 30 de gener tornà a la lluita exterior amb el seu regiment. Va desembarcar a Arenys de Mar i posteriorment prengué Sant Pol de Mar i Canet de Mar on destruí les posicions dels borbònics i capturà diversos vaixells plens de provisions i armament. Atacà Mataró, que no va poder prendre a causa de la forta guarnició, i defensà Sant Iscle de Vallalta. Marxà cap a Granollers, el Congost, Centelles, el Moianès, el Bages, fins a arribar a Cardona, on es posà sota les ordres d’Antoni Desvalls i de Vergós, Marquès del Poal el 8 de març. Amb ell s'enfrontà als francesos a Montesquiu. Tots dos militars aconseguiren reunir un contingent de 800 soldats al Lluçanès, però de seguida començaren a ser combatuts per les tropes borbòniques del “Campo Volante de Cataluña” comandat pel brigadier Diego González. Van lluitar a Centelles, capturaren Gironella i lluitaren a l'Estany, on, envoltats pels borbònics, dividiren les forces en tres grups i fugiren. Amill passà a les Guillaries i Viladrau. El 18 de maig se li encomanà dirigir-se al Vallès, on sostingué diversos combats, com els de Sant Celoni i Canovelles on va interceptar un correu borbònic de Felip V que sol·licitava al seu avi; el rei de França Lluís XIV, suport militar, que es concretava en la propera arribada del mariscal Duc de Berwick cap a Barcelona amb un imponent exèrcit francès. El seu regiment es va tornar a reagrupar amb les forces de Poal i el 13 i 14 d'agost era a Talamanca, on va participar en la batalla contra les forces del Comte de Montemar. El darrer mes de la guerra el passà intentant penetrar a Barcelona, per contribuir a la defensa de la ciutat. Ho provà des de Vacarisses, però fou tallat pels borbònics. Va travessar el Llobregat i es dirigí cap a Corbera de Llobregat, pensant d'anar a Castelldefels i entrar per mar a Barcelona, però va haver de desistir en produir-se la capitulació de Barcelona. Cridat pel marquès del Poal, féu cap a Cardona, on capitulà amb la resta d'integrants de l'Exèrcit Exterior. Malgrat les promeses fetes a la capitulació de Cardona, fou empresonat a Verges i, davant de l'amenaça de ser penjat a la forca, decidí integrar-se en l'exèrcit borbònic, d'on finalment fugí. Després de romandre amagat uns mesos i d’una atzarosa fugida amb passaport fals a través de França i Gènova. S'exilià a Viena on entrà a formar part de l'exèrcit imperial, amb el grau de capità de cavalleria. Després de participar en el setge de Zvornik; a Bòsnia, on fou altre cop empresonat pels Otomans. Alliberat el 1718, obtingué de nou el grau de coronel. El 1730 fou nomenat governador de la fortalesa de Crotona, al Regne de Nàpols, encara en poder dels Imperials. Morí i fou enterrat a Crotona el 4 de setembre de 1732 als 67 anys. |
Tinent Coronel Nicolau Aixandri
 El nostre agraïment per
aquesta Fotografia
realitzada per Sr. Nicolas Moulin |
Nicolau Aixandri era nascut a Llagostera a la segona meitat del segle XVII, de ben jove va fer la carrera militar, sent abans de l'arribada de Carles III, Sergent Major del Regiment d'Infanteria nº7 de la Diputació del General o "Generalitat de Catalunya". La seva actuació destacada al llarg del setge Borbònic de la Fortalesa de Cardona; on era destacat el novembre i desembre del 1711, li valgué l'ascens a Tinent Coronel, proposat el mateix 31 de desembre pel mariscal Guido von Starhemberg. Amb la retirada de les tropes Imperials, la Junta de Braços acorda el 6 de juliol de 1713 declarar la "Guerra a Ultrança" a totes dues Corones Borbòniques. El següent pas, el 9 de juliol serà crear l'Exèrcit de Catalunya, bastit amb les unitats Imperials que quedaren al país. Al llarg del juliol de 1713, el regiment n.7 o de la Generalitat passa a ser reanomenat com a Regiment d'Infanteria n.1 de la Diputació del General (o Generalitat) de l'Exèrcit de Catalunya, del qual continuarà sent Tinent Coronel en Nicolau Aixandri fins a finalitzar el conflicte. En la Capitulació de Barcelona el 12 de setembre del 1714, el Duc de Berwick donà la seva Paraula d'Honor de respectar els vençuts i facilitar visats per sortir de Catalunya cap a l'Imperi, contravenint les ordres de Felip V. El 19 de setembre de 1714 arribà a Barcelona el flamenc al servei de Felip V Jan Frans van Bette, marquès de Lede, per a exercir com a nou Governador de la Plaça de Barcelona i portant ordres de la Cort de Madrid d'empresonar a tots els oficials des de Sergent Major en amunt que haguessin servit a sou durant el setge. La tarda del 22 de setembre del 1714 els principals Comandants Militars de l'Exèrcit de Catalunya foren cridats a presentar-se a la casa on s'allotjava el Marquès de Lede, pensant que els parlaria dels passaports d'emigració que s'havien compromès a donar-los. En comptes d'això, i a mesura que anaven entrant, foren desarmats, escorcollats i detinguts. Un cop detinguts, l'oficial francès Mr. de Rives; Sergent Major de la Plaça de Barcelona, es presentà davant d'ells explicant-los que les detencions eren únicament responsabilitat del Marquès de Lede seguint les ordres de Madrid, i demanant-los disculpes en nom del Mariscal Duc de Berwick i que aquest intercediria per ells davant Felip V a fi d'obtenir un ràpid alliberament. Finalment se'ls donà paper, ploma i tinter per tal que escriguessin als seus familiars, a qui foren lliurades les seves espases. El 25 de setembre foren enviats en vaixell cap a Alacant els primers detinguts i posteriorment el 27 d'octubre cap a la Ciutadella de Pamplona en previsió de possibles intents d'alliberar-los per part de simpatitzants Austriacistes Valencians. El juliol de 1717, Felip V revifà la Guerra en intentar reconquerir els territoris Italians cedits a l'Imperi segons els acords del Tractat d'Utrecht, però es quedà sol sens l'ajut de França, la qual s'uní als Aliats en el que es denominà “Guerra de la Quàdruple Aliança” dels 1718 al 1720. El 1718, el mateix Duc de Berwick; al servei de França, es prepara per atacar a Felip V. Prenent Irun el 20 d'abril del 1719, Fuenterrabía el 18 de juny i assetjant Sant Sebastià el 23 de juny fins a la seva caiguda l'1 d'agost. Davant l'eventualitat de la guerra, es decidí allunyar del front els presos que hi havia a Pamplona i a Ondarrabía, que van ser reagrupats a l'Alcàsser de Segòvia el febrer 1719. Amb la signatura del Tractat de la Haia; el 17 de febrer de 1720, es posa fi a la Guerra de la Quàdruple Aliança contra Felip V. Oficialment, la Guerra de Successió a la Corona Hispànica es tancà entre els dos pretendents amb la signatura del Tractat de Pau de Viena el 7 de juny, seguit entre d'altres fets de l'alliberament dels darrers presoners després d'11 anys de presidi El 2 d'octubre de 1725 es produeix l'alliberament dels empresonats a l'Alcàsser de Segòvia, entre ells, Nicolau Aixandri que s'exilià al Sacre Imperi Germànic. Sent a Viena, el 15 d'octubre del 1727 fou nomenat "Oberst" de l'Exèrcit Imperial, equivalent al grau de Coronel de l'exèrcit Reial de Carles III. Morí a Viena el 28 de novembre de 1732. |
· Els Herois del 1714. Els defensors de Catalunya
Francesc Serra i Sellarés
Editorial Base – 2013
· http://11setembre1714.org/Biografies/
· http://ca.wikipedia.org/wiki/Ermengol_Amill
· http://ca.wikipedia.org/wiki/Antoni_Desvalls
· http://www.guerradesuccessio.cat/personatges
Francesc Serra i Sellarés
Editorial Base – 2013
· http://11setembre1714.org/Biografies/
· http://ca.wikipedia.org/wiki/Ermengol_Amill
· http://ca.wikipedia.org/wiki/Antoni_Desvalls
· http://www.guerradesuccessio.cat/personatges
© Miquelets de Catalunya.
Tots els drets reservats. Website dissenyat per David
Ramos
amb la col·laboració de:
